Desè pas: Ens posem les ulleres de professionals

Aquesta setmana portem males notícies, quatre ulls. I és que hem acabat el trimestre i això significa que aquesta és la darrera entrada al blog. No obstant, acaben amb una publicació que significa la culminació de tot el que hem après, des del primer cop que ens vam posar les ulleres fa dos mesos, fins ara, moment en que, per fi, ens hem posat les ulleres de professionals i hem exercit de periodistes concertant la nostra pròpia entrevista i extraient-ne una notícia.

Per aquesta entrada vam demanar a un professor de la Universitat Pompeu Fabra, el doctor Stephen Jacobson, que contestés les nostres preguntes. Aquí us deixem les transcripcions que hem extret:

“Estados Unidos tiene un gran sistema universitario, tiene buenos profesores para los estudiantes y los profesores tienen mayor control pero al final cuesta un cuarto de millón estudiar. Para ir a una universidad estatal se pagan 125 mil dólares. Las buenas universidades pueden llegar a los 750 mil. Tienes que ser casi millonario para llevar a tus hijos a la universidad. Hay gente de mi edad que está, aún, acabando de pagar el último préstamo de su universidad. Trump está ligado con esto. Quienes le están votando no pueden ir a la universidad. Hay muchas virtudes en el sistema

Stephen Jacobson

universitario americano pero también contribuye a la desigualdad. Hay un gran sector de población de gente blanca sin educación que le vota, que estan fuera de estas grandes ventajas. Esta gente le vota porque Trump es una “bomba atómica” que mandan en forma de política. No le votan porque hará mejor su vida si no porque piensan que les da igual quien mande y envían una “bomba atómica”.

“Sí. Hay mucho resentimiento por debajo, especialmente entre hombres blancos, pero también en mujeres blancas y sin educación universitária en sitios geográficos del país que ahora están aislados. No sólo eso. También lo que decía Trump a los negros “What have you got to lose”. La población negra de las grandes ciudades tiene un presidente negro pero ha tenido alcaldes negros de todas las grandes ciudades y su situación ha sido cada vez peor, con más addicción y drogas. También los blancos tienen niveles de addicción altos. Hay menos infraestructuras, menos sistemas de salud, menos sistema educativo para ellos. La desigualdad va aumentando y aumentando pese a los mejores líderes y todos pasamos factura. Si no solucionan el problema de la igualdad en Estados Unidos lo tendrán crudo”.

“Las universidades aquí están muy bien organizadas, demasiado incluso, y hay demasiados recursos que entran en la administración de la universidad y no llegan al nivel del estudiante, o del profesor que da clase o investiga o administra los grados y los másteres. Las americanas o inglesas, en cambio, estan descentralizad y tienen más recursos que llegan a los estudiantes y a los profesores para hacer investigación. Pero para mantener todo eso los estudiantes están pagando tasas que ni podéis imaginar. En Inglaterra están pagando 10 mil libras al año y en los EUA, una buena universidad te cuesta un cuarto de millón por cada hijo. Eso contribuye a la desigualdad. Los padres estarán hipotecados toda la vida. Lo que haría es descentralizar la universidad: les daría a las universidades más autonomía porque esto de la centralización ocupa mucho tiempo, muchas leyes que no tienen sentido…”

---

A partir de les respostes que vam obtenir vam redactar la següent notícia:

Las estadísticas afirman que los principales votantes de Trump no tienen título universitario

Un 72% de los votantes del recién electo presidente norteamericano, Donald Trump, son hombres y mujeres blancas que no han podido ir a la Universidad, según muestran algunas encuestas como la realizada por la Vanguardia. Esto se debe a que el número de gente que puede acceder a la universidad en Estados Unidos es muy bajo ya que, en la mayoría de los casos, los gastos generales de una familia que tenga 3 hijos estudiando una carrera ascienden hasta los 750 mil dólares.
Esta opinión la comparte Stephen Jacobson , profesor norteamericano en Historia Moderna y coordinador del Máster en Historia del Mundo de la Universidad Pompeu Fabra. Jacobson afirma que a estos votantes “les da igual quien gobierne y por eso mandan a una bomba atómica”, es decir, que la mayoría de ciudadanos no universitarios, al no tener conocimiento ni interés por el programa electoral, no son del todo conscientes de las consecuencias que tendrá su voto. Además, el catedrático considera que las razones por las que Trump ha recibido tanto apoyo son “un poco por desesperación y porque algunos se creen sus promesas”.
El sistema universitario estadounidense puede parecer mejor que el español porque “dispone de más recursos para la investigación”, según el profesor. Sin embargo, “hay que ser casi millonario” para poder costearlo. En consecuencia, esto fomenta la desigualdad y el resentimiento porque los estados más pobres no tienen acceso al sistema educativo. Estos factores acaban provocando que algunos puntos geográficos queden aislados.
Las expectativas de futuro no son muy optimistas. Jacobson prevé que es probable que en los próximos años esta desigualdad en el ámbito de la educación universitaria aumente con la victoria de Trump.

L’equip de ‘Posa’t les ulleres’ amb el professor Stephen Jacobson

---

Acabem aquesta darrera entrada amb una petita reflexió sobre l’últim seminari:

Després de tenir l’oportunitat d’entrevistar una persona i extreure una notícia d’aquesta entrevista, creiem que ha estat una experiència força enriquidora perquè hem pogut aprendre les dificultats del procés i la metodologia que hem de seguir per tractar d’arribar a conèixer la informació que ens ha de servir per escriure una notícia posteriorment. I és que no n’hi ha prou amb pensar les preguntes. Dies abans, va ser necessari fer una cerca d’informació sobre el professor en qüestió: quins estudis té, quines investigacions ha fet, on ha ensenyat, etc. per tal de trobar aspectes interessants cap a on orientar les nostres preguntes.
A continuació, i abans de fer l’entrevista pròpiament dita, vam haver d’acordar una estructura a l’hora de plantejar les preguntes i pensar quins temes principals volíem tractar amb l’entrevistat. En concret, vam escriure unes 22 preguntes possibles agrupades en tres categories, d’acord amb els temes que volíem abordar: la seva experiència en publicar dos llibres, la comparació entre les universitats catalanes i nord-americanes, i les eleccions d’EUA amb la posterior victòria de Donald Trump. Donat el fet que l’Stephen Jacobson és nord-americà però viu a Catalunya, volíem encaminar l’entrevista a establir possibles comparacions entre aquests dos mons pel que fa a qüestions com ara la vida universitària o la seva perspectiva de les eleccions.
Al final vam decidir proposar-li una entrevista en format conversa, ja que és una forma més natural d’entrevistar una persona. A més, ens permetria improvisar i canviar el guió de les preguntes, en cas que observéssim l’oportunitat d’abordar temes més interessants que no se’ns havien acudit.
Com a resultat, hem de dir que ha estat una molt bona experiència, ja que l’Stephen Jacobson es va mostrar molt compromès amb el nostre propòsit, va col·laborar en tot moment amb les nostres preguntes, i es va mostrar sincer i segur. A més, tota la informació la va deixar clara i sense ambigüitats. Per la nostra banda, ens vam poder aproximar una mica més al món de les entrevistes d’una forma més “professional”, ja que cap de nosaltres no havia realitzat mai abans una entrevista amb l’objectiu d’obtenir una notícia de valor periodístic, encara que sí que n’havíem fet amb altres finalitats (com per exemple, per completar el nostre treball de recerca de batxillerat). D’altra banda, un aspecte que sempre ens és difícil (sobretot al principi) a l’hora d’entrevistar una persona és trobar l’equilibri entre la delicadesa i la decisió. En algunes preguntes més compromeses que vam fer havíem d’intentar sempre que la persona se sentís el més còmode possible, una qualitat que creiem que ha de tenir tot bon periodista i a la que és complicada arribar.
En conjunt, valorem l’experiència molt positivament, ja que com a estudiants de periodisme principiants que som, tot allò que sigui pràctica ens ajuda a endinsar-nos en aquest nou món i a adquirir expertesa en l’ofici.

Fins aquí aquesta última publicació, quatre ulls. Tot i això, mai oblideu que sempre cal posar-se les ulleres per observar el món i tenir-les ben graduades. Fins aviat!

Novè pas: vigilem els codis deontològics

En aquesta darrera sessió de seminari, ens hem posat les ulleres deontològiques i hem analitzat la següent notícia des d’un punt de vista ètic i moral. El que havíem de dur a terme era intentar reunir les informacions originals de la notícia en qüestió i detectar l’anomalia que trencava amb els codis deontològics del periodisme. Un cop localitzada la irregularitat, havíem d’explicar quins eren els punts del Codi Deontològic dels Periodistes de Catalunya o de la FAPE o la UNESCO perjudicats. Finalment, per completar aquesta tasca, hem escrit una carta al periodista responsable de la infracció ètica per tal de demanar-li que rectifiqui i es disculpi tenint en compte els Codis esmentats anteriorment.

La notícia explica que un reporter de ‘SKy News’, un canal de televisió anglès, va registrar la maleta d’una de les víctimes del vol MH17, que es va estavellar en la vila de Grábovo, a 40 kilòmetres de la frontera amb Rússia, a causa d’un míssil terra-aire que el va enderrocar. El vol anava des d’Amsterdam fins a Kuala Lumpur amb 283 passatgers, 227 dels quals morts, i 15 tripulants, 12 d’ells morts també. 

La cadena ‘Sky News’ va connectar en directe amb el reporter, que estava inspeccionant la zona mentre relatava el que anava veient. Va ser quan el periodista remenava les pertinences de les víctimes (un clauer, un raspall de dents…) que va dir: “No hauríem d’estar fent això, suposo”. A partir d’aquest episodi, una onada de crítiques va caure sobre el periodista, acusant-lo d’envair la privacitat de les víctimes i de les seves famílies. Milers de persones van condemnar l’acció del periodista amb comentaris del tipus “m’estic replantejant la meva subscripció al Sky News”. Finalment, tant la pròpia cadena com el periodista, van demanar disculpes per les ofenses causades.

L’única evidència que es disposa de la infracció va ser un vídeo on surt gravada la televisió d’un espectador que mostra com el periodista en qüestió remou les pertinences que hi havia a la maleta d’un dels passatgers morts.

El periodista és Colin Brazier, un professional reconegut, guanyador d’un Emmy Award i nominat a un BAFTA (British Academy of Film and Television Award). A més, al llarg de la seva carrera ha obtingut nombrosos reconeixements fruit dels seus reportatges cobrint notícies arreu del món.

Malgrat la seva brillant trajectòria, el juliol de 2014, i a causa de l’episodi que tractem arran de l’estavellament del vol Malaysia Airlines MH17 sobre Ucraïna, diversos espectadors van demanar la seva renúncia. El 21 de juliol, ja s’havien presentat 21 queixes sobre el seu comportament a Ofcom (l’Oficina de Comunicacions i autoritat reguladora). Malgrat tot, Brazier no va ser acomiadat, sinó que es va disculpar en un article publicat a The Guardian el 22 de juliol.

A continuació, exposarem la carta que la nostra redacció del Consell d’Informació ha escrit sobre aquest error deontològic i moral tan greu.

Senyor Colin Brazier,

Som un mitjà de comunicació web català i ens dirigim a vostè després de veure les imatges publicades fa uns dies pel seu mitjà, Sky News, arrel de l’accident del vol MH17 de Malaysia Airlines que es dirigia a l’aeroport internacional de Kuala Lumpur.

Durant la retransmissió, vostè apareix obrint una de les maletes de les víctimes de l’accident aeri amb el que considerem que està infringint una de les normes del Codi Deontològic dels Periodistes de Catalunya, concretament, l’article 9 que defensa el dret a la privacitat. Segons aquest, les persones han de ser tractades amb respecte i dignitat i cal evitar les intromissions innecessàries per tal de no danyar de forma injustificada la seva dignitat tant en vida com més enllà de la seva mort. Vostè, ensenyant el contingut de les maletes de les persones que han mort ha contravingut aquest principi perquè les ha obert sense el seu permís, no respectant així la seva intimitat.

La seva intromissió sense el consentiment de les víctimes, segons la FAPE, només hauria estat justificada en cas que beneficiés l’interès públic però les raons que van portar-lo a fer-ho van ser l’espectacularitat perquè vostè mateix durant el directe admet que no és correcta el que fa. A més, segons aquest mateix codi, el periodista ha d’evitar tota intrusió en assumptes que puguin ser dolorosos o puguin ferir els sentiments de les persones. En aquest aspecte vostè no va tenir en compte que la seva actuació podia afectar les famílies dels damnificats i causar-los més dolor i aflicció.

Basant-nos en els arguments anteriors, considerem que vostè no ha desenvolupat correctament les seves obligacions com a periodista i que no ha utilitzat mètodes dignes per obtenir la informació. La seva responsabilitat com a professional és buscar mitjans lícits i no perjudicials per poder exercir la seva feina d’informar als ciutadans.

Per aquest motiu, creiem que hauria de disculpar-se públicament tant per mostrar respecte envers les víctimes i les seves famílies en una situació dolorosa, com per evitar la pèrdua de la credibilitat del mitjà i de vostè mateix.

Atentament,

Posa’t les ulleres, S.L.

vuitè pas: Graduem la cultura

Les emprenedores membres del grup ‘Posa’t les ulleres’ vam decidir obrir la nostra pròpia empresa periodística seguint el nostre lema de fixar-nos en la realitat però enfocat a la cultura.

Per això l’empresa compta amb la proposta de valor de promoure la cultura “desconeguda” catalana proporcionant informació sobre els nous descobriments en els àmbits de lectura, concerts, teatre, pel·lícules, art, música, dansa… La nostra pàgina web seria, doncs, una plataforma de promoció per aquests artistes desconeguts.

Les activitats clau que durà a terme la nostra pàgina serà oferir informació sobre les dates dels concerts, les presentacions dels llibres…, notícies, ressenyes i crítiques sobre aquests; a més, oferirem la possibilitat que els lectors comparteixin les seves experiències o els seus descobriments a través d’un fòrum obert a la web. A la vegada, els subscriptors de la web podran gaudir de descomptes en les innovacions d’aquests artistes i rebran notificacions als seus correus electrònics sobre les novetats dels àmbits que més els interessin.

Amb tot, volem ser una empresa autosuficient i aprofitar al màxim els recursos que tenim per tal que els costos no siguin majors que els ingressos. Per aquest motiu, procurarem ser una mica austeres: els nostres recursos clau seran ordinadors amb programes competents, les periodistes de l’equip ‘Posa’t les ulleres’ i el contacte amb directors dels espais culturals i els artistes.

D’altra banda, els canals per on es donarà a conèixer la nostra empresa seran una pàgina web atractiva i les xarxes socials, com Twitter o Facebook. Creiem que el fet de disposar d’un perfil a les xarxes socials ens permet estalviar els costos en publicitat ja que podem promocionar-nos nosaltres mateixes actualitzant la informació i mantenint-nos actives a la xarxa.

Com a aliances clau, comptarem amb els diferents locals, museus, etc. on tinguin lloc tots aquests actes. Establirem amb ells un tracte on nosaltres proporcionarem informació d’aquests llocs als clients i ells, a canvi, oferiran els anteriors descomptes. Igualment, l’aliança clau més important serà posar-nos en contacte amb els protagonistes dels esdeveniment o amb els seus representants per poder informar als nostres subscriptors. Com que volem tractar personatges desconeguts, serà més fàcil poder parlar amb les persones de primera mà i oferir aquesta experiència als lectors. 

Quant als segments de mercat, la nostra proposta va dirigida principalment a persones a partir de 16 anys, sense distinció de gènere ni límit d’edat. Creiem que aquesta és una edat mitjana on la gent pot començar a interessar-se per aquests temes.

En tractar-se d’un mitjà digital, només haurem de fer front a despeses generals (llum o wifi) i el que ens costi l’oficina des d’on treballem. També haurem de pagar anualment el preu pel domini de la pàgina web i perquè el mitjà funcioni, debatríem si comptar amb un especialista en SEO que posicionés bé el nostre lloc web. En aquest cas tindríem, com a despesa afegida, el seu sou. Quant als ingressos, aquests provindrien de la quota mensual o anual per subscripció i de la comissió de la publicitat feta a sales, artistes, autors…

Podríem considerar que les crítiques i publicacions de blogs, revistes i diaris o petites publicacions com ‘Time Out’ són competidors nostres però, normalment, aquestes són artistes o pel·lícules molt conegudes i la diferència és que el nostre mitjà treballa amb nous descobriments.

Setè pas: Fem periodisme amb les ulleres de l’optimisme

La lectura ‘Optimismo para periodistas’ ens ha servit per netejar-nos les ulleres i veure el nostre futur una mica més clar.

LAURA:

En relació amb els meus gustos personals, m’agradaria veure’m en un futur assistint a concerts i fent cròniques d’ells o ressenyes dels best-sellers del moment. Em veig envoltada de cultura, ja pot ser en alguna redacció d’algun mitjà, tant en premsa com en ràdio, o en alguna editorial o revista. Això sí, sempre sent creativa i deixant anar la meva imaginació.

No obstant sé que, com hem vist al llibre, en un futur tot això haurà d’estar relacionat amb les noves tecnologies o les xarxes socials i la informació o les notícies que jo proporcioni seran penjades automàticament a la xarxa per tal de connectar amb l’audiència més ràpidament. No sé si la meva situació estarà relacionada amb l’àmbit cultural o amb algun de semblant però sí que crec sincerament que qualsevol situació laboral del futur haurà d’estar lligada amb les noves plataformes.

EMMA:

Han estat moltes les vegades que he visualitzat com m’agradaria que fos el meu futur, i la veritat és que hi fantasio sovint. M’encanta viatjar i aprendre idiomes, per la qual cosa em decanto pels temes internacionals. El meu somni periodístic, doncs, és fer de corresponsal per a algun mitjà català. En el millor dels casos, informar des de Washington, tal com han fet periodistes com la Raquel Sans o l’Antoni Bassas.

Sóc conscient que és un somni difícil – encara que també sóc optimista de mena – i que la realitat futura pot ser ben diferent. Per això no descarto cap àmbit, ja que tots els mitjans m’agraden. Amb l’avenç de la tecnologia no es pot saber quina direcció seguirà el periodisme, però el que sí que opino és que serà fonamental tenir coneixements sobre tot el que Internet pot oferir a l’ofici.

PAULA:

És difícil imaginar on seràs d’aquí a 10 anys quan no saps ni què faràs la setmana que ve. Tot i això, m’agrada pensar que el sector haurà sabut aprofitar tots els avantatges de les noves tecnologies, que s’haurà reconvertit i que jo en podré formar part.

Sempre m’ha cridat l’atenció el periodisme d’investigació i crec que en 10 anys en podrem fer de cada cop més qualitat. Amb Internet, en primer lloc, que fa el nostre coneixement il·limitat, la informació que ens aportaran les xarxes socials sobre temes d’actualitat i opinions i amb les noves tecnologies per presentar la informació, serà molt més satisfactori dedicar-me a aquest tipus de periodisme perquè tindré un gran ventall de possibilitats per obtenir dades i les podré transmetre al públic en múltiples formats perquè tothom la pugui entendre i en moltes plataformes perquè arribi a més gent.

ALBA:

Des de fa molts anys porto plantejant-me ser periodista i com seria treballar per un mitjà de molt prestigi. Sempre m’ha apassionat la ràdio, potser perquè l’escoltava amb el meu pare quan era petita. Per tant, seria tot un somni poder arribar a treballar en aquest mitjà. D’altra banda, el periodisme cultural també m’interessa ja que em considero una persona molt capficada en aquests temes i no m’importaria assistir a actes ja des d’una perspectiva periodística i poder treballar alhora que faig una cosa que m’agrada.

Realment, llegir el llibre m’ha fet veure que potser existeixen més possibilitats que les que et planteges en un principi. Tot i això, si no pogués complir els meus propòsits esmentats anteriorment, no m’importaria treballar per un mitjà més petit però fent el que sempre he desitjat, fent periodisme.

SISÈ PAS: OBSERVEM AMB PRISMÀTICS UNA RODA DE PREMSA

En l’últim seminari, ens vam tornar a posar les ulleres de periodistes, i ara agafem els prismàtics per viure de molt a prop l’experiència de participar en una roda de premsa… Aquestes són les nostres reflexions!

Quina impressió ha deixat l’experiència de la roda de premsa simulada?
Des de les nostres ulleres, la simulació de la roda de premsa ens va semblar força real, potser gràcies a la bona interpretació del personatge principal (en el nostre cas, José Manuel Soria, l’ex-ministre d’Indústria). El nostre coneixement previ sobre aquest tipus d’activitats periodístiques es basava sobretot en les rodes de premsa esportives que alguna vegada havíem vist per la televisió després d’un partit important, o també en les polítiques. Bàsicament, en la simulació que vam experimentar l’altre dia ens vam dedicar a escoltar, prendre apunts, recollir les declaracions clau i fer preguntes. Això és exactament el que fan els periodistes reals; l’única diferència és que ells estan davant de personatges importants de debò, en una sala destinada a la roda de premsa, i en un ambient compartit per altres periodistes.
D’altra banda, ens va sorprendre la senzillesa de la situació: tothom es concentra en escoltar la persona destacada per anar recollint tot el que diu, com si es tractés d’una classe de prendre apunts. En el fons, com en el cas de la classe, és un acte comunicatiu unilateral amb un únic objectiu compartit per diverses persones.

Quins són els trets més útils que ha de tenir una persona per dedicar-se al periodisme?
Pel que hem pogut observar, un periodista és la suma d’un seguit d’aptituds que el fan ser com és davant d’una situació, per exemple, de roda de premsa, com la que vam viure l’altre dia.
Primerament, un periodista ha de ser curiós, estar alerta sobre el que passa al seu voltant i interessar-se per aquelles coses que surten d’allò “quotidià”. Arrel d’això, ha de saber entendre aquesta realitat i interpretar-la perquè el públic l’entengui també, aptitud que dóna lloc a la següent: saber explicar. El bons periodistes han de tenir una certa gràcia escrivint, per tal que la lectura no es faci monòtona i avorrida. I, finalment, han de ser honestos amb ells mateixos però, sobretot, amb el seu públic.
Aquests són, a grosso modo, els trets més diferencials, encara que també es podrien destacar l’aptitud d’empatia amb el públic, la iniciativa per arrencar una notícia, deixar de banda la por de parlar en públic, ser extravertit…

Quines tècniques convé desenvolupar més als membres de l’equip?
En primer lloc, nosaltres creiem que hem de millorar la nostra capacitat d’escoltar el protagonista i decidir com i quines preguntes efectuar. En diversos moments ens va resultar difícil decidir com realitzar les preguntes que feien referència a temes més delicats i complexos , com ara el de la corrupció, molt important quan es tracta d’algú com José Manuel Soria, ja que ha estat implicat en molts casos. Senzillament, ens va semblar complicat trobar les paraules formals per introduir aquest tipus de temes. Per tant, creiem que hem d’intentar aproximar-nos més al personatge entrevistat i pensar bé les preguntes i la forma en què les fem, és a dir, desenvolupar les tàctiques periodístiques per poder arribar als temes més delicats.
També pensem que hauríem d’haver interactuat més amb la persona. Aquesta ha estat una nova experiència per a nosaltres i, tot i tenir una imatge de com es fan les rodes de premsa per la televisió, hem vist que cal treballar per veure de veritat què se sent i com s’ha d’actuar.
Tot i això, en quant al tema de prendre notes i posteriorment trobar una notícia, creiem que vam saber trobar força bé la informació que necessitàvem entre tots els companys de la classe.

Cinquè pas: posem la vista en un consell de selecció

El dimecres passat vam posar-nos les ulleres de periodistes per crear la portada del nostre diari seleccionant les notícies més rellevants. Aquesta seria la portada:

La impressió que ens va deixar aquesta sessió de redacció simulada va ser molt bona ja que ens vam poder sentir com unes periodistes autèntiques. Ens va servir per treballar conjuntament i decidir entre totes quines eren les noticies més rellevants i quines no a partir dels criteris de selecció. L’experiència també ens va ensenyar que, al cap i a la fi, la tria és bastant subjectiva. Cada consell de redacció va aplicar els criteris de selecció d’una manera o d’una altra donant prioritat a unes determinades notícies. No obstant, vam observar que tots els consells coincidíem a dir quines notícies eren les que havien d’aparèixer sí o sí. Hem pogut observar com els periodistes reals configuren una portada i quines són les noticies més atractives perquè els lectors puguin posar-se les ulleres també i analitzar la realitat.

Els criteris de selecció periodística més utilitzats van ser:

• La novetat: implica qualsevol canvi en el sistema o els esdeveniments fortuïts que tenen unes conseqüències per a la població. Per exemple, la notícia que protagonitza Albert Rivera.
• La genericitat: allò que té un cert grau d’interès per a un públic general i que busca cobrir les necessitats d’informació de la gent, com la noticia sobre el Saló del Manga.
• La tempestivitat: segons José Ignacio Armentia, totes les notícies d’última hora de les quals teníem desconeixement fins a la seva publicació, es converteixen en fets d’un grau alt de noticiabilitat quan apareixen. Posem com a exemple les 57 persones trobades en una patera prop de Gran Canaria.
• El llindar d’intensitat: segons Miquel Rogrigo, depèn del grau d’importància, com per exemple si hi ha un gran nombre de persones implicades als fets. Aquí entra la notícia de l’EI a Mossul.
• La proximitat del públic als fets: segons Armentia, la gent acostuma a mostrar més interès per notícies que els afecten més properament perquè les troben al seu entorn, com la notícia que explica que a España els homes cobren més que les dones.

Totes quatre coincidim a pensar que els consells de selecció estan formats per membres amb alts càrrecs dins del mitjà de comunicació, com ara poden ser els caps de secció. El director és qui té l’última paraula però és aquest equip el que escull les notícies, decideix la seva extensió i disposició, i el que configura la portada. Per la seva banda, els periodistes redactors elaboren les notícies d’acord amb uns paràmetres establerts pel consell de selecció. Aquest sistema, doncs, permet al mitjà actuar d’una manera ràpida i improvisada. Segurament la nostra experiència s’aproxima força a la d’un consell de selecció real. Els membres dels consells es reuneixen cada matí amb les principals notícies d’actualitat i debaten entre ells quines els semblen més importants amb arguments basats en els criteris de selecció de notícies del mitjà.

Quart pas: observem de més a prop el reportatge i la crònica

En aquesta quarta entrada ens netegem les ulleres i busquem exemples per aclarir les característiques d’aquests dos gèneres interpretatius.

Algunes vegades, els límits entre crònica i reportatge no es veuen amb claredat, ja que els dos pertanyen al camp interpretatiu, tot i que cada un presenta unes característiques diferenciades.
En primer lloc, la crònica es defineix com el relat d’una notícia d’actualitat que reflecteix fets ocorreguts entre dues dates. Segons Martínez Alberos, “la crònica és una narració directa i immediata d’una notícia amb certs elements valoratius, que sempre han de ser secundaris respecte a la narració del fet en si”. En canvi, el reportatge s’ocupa d’un tema d’interès general que no és necessàriament d’actualitat. Martí Vivaldi defineix el gènere com  un “relat periodístic informatiu, lliure quant al tema, objectiu quant al model i redactat preferentment en estil directe”.
Pel que fa a l’estil, el reportatge pot incloure recursos narratius i literaris i fer ús de les anècdotes, metre que la crònica empra un llenguatge més rígid perquè s’acosta més a la notícia. Per tant, l’estil del primer seria més personal que el segon.
D’altra banda, una de les similituds entre ambdós gèneres la trobem en l’estructura, que pot ser lliure (tot i que obligatòriament lògica). Generalment, la crònica pot narrar els fets tant cronològicament com mitjançant la tècnica de la piràmide invertida. A més, no estan destinats a un públic concret sinó a un més global. Finalment, cal destacar que tampoc no arriben a donar al 100% el punt de vista del seu autor, com és el cas dels relats d’opinió, però sí que donen una certa interpretació de la informació.

Un cop definits breument els dos gèneres periodístics, passarem a analitzar-los detalladament i amb les ulleres ben posades a partir d’un exemple real d’una crònica i d’un reportatge per a cada mitjà: premsa, ràdio i televisió. Quatre ulls, si vosaltres també voleu observar-los de més a prop només cal que feu clic a les imatges següents:

Cròniques periodístiques

 Reportatges periodístics

                                                                   

Tercer pas: «graduem» els principis periodístics

Aquesta setmana ens posem les ulleres per analitzar el llibre que hem estat llegint, ‘Los elementos dels periodismo’, de Bill Kovach i Tom Rosenstiel.

Responem les següents preguntes sobre la lectura:

• Quins són, a parer de l’equip, els tres elements més importants i per què?

– ”La primera obligació del periodisme és la veritat”. Actualment és potser l’element més important. Amb l’aparició d’Internet tothom pot “publicar”, però no tota la informació que es dóna és certa. Verificar és, doncs, la missió del periodista, que el diferencia de la resta de ciutadans que puguin informar. Ras i curt, el periodista és qui ha de tenir les ulleres posades.

-“El periodista deu lleialtat al ciutadà”. Aquest principi va lligat amb el de la independència. Des de sempre, el periodisme s’ha entès com allò que ajuda al ciutadà a entendre l’actualitat i a defensar-se. Així doncs, cal que els periodistes siguin independents de les grans institucions. Algunes empreses han absorbit mitjans de comunicació, perquè resulta més eficient des del punt de vista econòmic. No obstant, és perjudicial per al bon periodisme; la premsa té el deure d’informar al ciutadà però no de fer propaganda.

-”El periodisme ha d’oferir un fòrum públic per a la crítica i el comentari”. Això és important perquè el periodisme crea la democràcia. Des de les nostres ulleres, si el periodista actua en benefici del ciutadà no té sentit negar-li una manera d’expressar-se. El periodista ha de treballar per seleccionar la informació i convertir-la en notícia segons l’interès del poble. Per tant, li ha de donar necessàriament una veu.

• Quins dels elements proposats pels autors es compleixen més i quins menys?

Els que menys…

-”El periodisme ha d’exercir un control independent del poder”, perquè actualment es dóna més importància al fet d’entretenir, que no pas a controlar el govern. Això ha passat perquè les empreses han corromput els mitjans i perquè s’ha abusat de la premsa sensacionalista amb l’objectiu d’incrementar els beneficis econòmics.

-”El periodisme ha de mantenir la seva independència respecte a aquells de qui informa”, perquè actualment no hi ha empreses periodístiques sinó mitjans informatius que formen part d’altres grans empreses, les quals han absorbit els mitjans per tal de reduir la producció dels costos.

-”El periodisme s’ha d’esforçar perquè el significat sigui suggeridor i rellevant”, perquè avui en dia els mitjans es centren més en què la noticia cridi més l’atenció per la seva vessant atractiva i sensacionalista que no pas informativa.

 Els que més…

-”El periodisme ha d’oferir un fòrum públic per a la crítica i el comentari”, ja que creiem que el compliment d’aquest element s’ha magnificat gràcies a l’aparició d’Internet. Avui en dia, el ciutadà té moltes facilitats per poder donar la seva opinió.

-”La primera obligació del periodisme és la veritat”. Acceptem que és un principi que es troba amenaçat avui en dia, però és la primera essència de la disciplina i com a tal molts periodistes lluiten diàriament per a complir-lo.

-”Els ciutadans tenen drets i deures”. Els ciutadans també s’han de comprometre amb els mitjans informatius. Creiem que això avui es compleix d’una manera especial, perquè l’aparició d’Internet ha afavorit que la relació periodista-ciutadà sigui més propera.

• Quin dels elements caldria reforçar especialment per millorar la valoració social del periodisme?

Un dels elements que caldria reforçar per millorar la valoració social del periodisme seria la independència; el periodista ha de buscar una relació amb el seu públic. A més, s’ha de distanciar d’aquells de qui informa, ja que actualment la població el veu no com a algú representant del poble sinó del poder.

Un altre element és la verificació de les notícies que s’expliquen ja que per Internet la informació és molt instantània i pot passar que els periodistes no arribin a verificar-la. Cal seguir els principis de la ciència d’informació: no afegir cap informació que no va succeir, no enganyar el lector, ser-li transparent informant-lo dels mitjans i mètodes per arribar a aquesta informació, etc. A més de quins eren els objectius i quines han estat les fonts d’informació principals, s’ha de confiar en les pròpies investigacions i finalment s’ha de ser humil i mantenir-se escèptic.

El problema actual és que els periodistes estan limitats pel temps. Això provoca que moltes de les notícies exposades no s’hagin acabat de verificar. El periodisme d’investigació requereix un gran nivell de verificació, al qual es pot arribar a través de la vigilància, per exemple, dels òrgans de govern i de donar la veu a qui no la té per poder accedir a noves fonts.

Segon pas: convertim un conte en una notícia

Avui fem de periodistes i redactem el conte de la Caputxeta vermella tal com si fos un fet real, convertint-lo en una notícia:

Un caçador salva una àvia i la seva néta de la panxa d’un llop

Un caçador va rescatar ahir una àvia i la seva néta de la panxa d’un llop que se les havia menjades. L’home va seguir a la fera després de veure com aquesta s’acostava a la menor i la va trobar sola al domicili de la dona. Uns crits procedents de l’estómac de l’animal van alertar-lo d’on es trobaven les víctimes i va poder treure-les a temps.

Els fets van tenir lloc ahir al matí quan la menor, que va sortir a visitar la seva àvia malalta, va topar-se amb l’animal al bosc. En arribar a l’habitatge, la nena va trobar-se amb el que semblava ser la seva àvia, però que va resultar ésser la fera disfressada. Després de confondre-la amb preguntes, l’animal va beneficiar-se de l’oportunitat per menjar-se-la. El caçador va aprofitar que el llop es va quedar adormit per treure-les de la seva panxa i substituir-les per pedres per tal que l’animal no sospités res.

Segons declaracions de la menor, “la similitut de l’animal amb l’àvia era molt gran” tot i que “hi havia alguns trets facials com els ulls i el nas que la van fer dubtar”.

Reflexió: Què diferencia el relat periodístic de la resta de relats?

En general, quan parlem de relats, ens referim a textos que tenen coherència interna i sentit global. El primer afecta la relació entre les oracions que conformen el relat pròpiament dit i que li donen sentit, i el segon, al significat que adquireix aquest en un context determinat.

Tanmateix, el relat periodístic es distingeix dels altres per la seva funció informativa i interpretativa de la realitat social, és a dir, perquè tracta uns fets reals que són d’interès general i els explica per tal que un públic entengui aquesta realitat. En canvi, els altres tipus de text busquen que el lector s’entretingui, reflexioni o aprengui.

Una altra característica única del relat periodístic és el tipus de llenguatge que empra; un model de llenguatge propi que busca apropar el lector a la realitat sense massa complicacions, mentre que els altres tipus de relat són més retòrics o elaborats.

Per últim, cal destacar que el text periodístic està condicionat per la seva estructura, sobretot en el cas de la notícia, que té unes característiques estructurals pròpies. Aquest no és el cas, per exemple, del conte, que disposa de més llibertat formal.

En resum, aquestes són, a grans trets, les diferències que creiem més importants entre el relat periodístic i la resta de textos.

Primer pas: posar-se les ulleres

Benvinguts i benvingudes al nostre blog!
Som quatre estudiants de primer de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra. Una de les coses que tenim en comú és que totes portem ulleres. Portar-les significa estar alerta sobre el món que ens envolta, cosa que volem promoure amb aquest blog. Aquestes som nosaltres.

Sóc Laura Martín, visc a un poble anomenat Viladecans, fa 18 estius que sóc al món i porto ulleres. Sóc una noia molt curiosa i per això m’agrada tant llegir i escriure. Majoritàriament, estic al corrent de l’actualitat gràcies a les notificacions que m’arriben de les Apps dels periòdics al mòbil, però a les nits també acostumo a veure el telenotícies. El meu contacte més proper amb el periodisme el vaig sentir quan vaig fer el Treball de Recerca, ja que vaig haver de fer entrevistes, contrastar informació, extreure’n el més important i redactar-ho correctament. I és gràcies al TR precisament que vaig tenir clar que Periodisme era la carrera que volia estudiar per tal d’entendre el món i explicar-ho el millor possible.

Sóc l’Alba Giraldo i porto ulleres. Visc a un poble anomenat Gavà, proper a Barcelona, i tinc 18 anys. M’agrada tenir coneixement de l’actualitat per poder ser capaç d’interpretar-la, i per això acostumo a informar-me a través dels diaris d’Internet o bé els informatius de la televisió. La meva relació més estreta amb el periodisme va néixer a partir del meu Treball de Recerca, on vaig analitzar la premsa escrita de diferents punts del món i el seu tractament de les notícies. Fer aquest treball em va ajudar a acabar de decidir que volia estudiar aquest grau, tot i que les meves motivacions ja venien d’anys abans quan vaig començar a escoltar un programa de ràdio musical i em vaig sentir molt identificada amb el locutor i la seva feina.

El meu nom és Emma Santanach i sí, també porto ulleres. Visc a Santa Coloma de Farners, a uns 20 minuts de Girona, i tinc 18 anys. Normalment utilitzo el mòbil per llegir el diari gràcies a les aplicacions, i també acompanyo els meus àpats amb les notícies de la televisió. Des de ben petita m’ha interessat llegir, escriure i el món del periodisme; sempre he sabut que és el que volia convertir en el meu ofici. Tanmateix, ha estat un amor platònic fins el moment de realitzar el Treball de Recerca, que vaig encarar a aquesta carrera, i fins avui mateix, iniciats els estudis del grau. No em penedeixo gens ni mica de la meva elecció; crec que el periodisme és una part essencial de la societat actual que cal cuidar i defensar, avui més que mai.

Em dic Paula Solé i podríeu pensar que no encaixo en el grup perquè no porto ulleres. El que no sabeu és que les meves ulleres de sol i jo som inseparables. Visc a Tordera, a la comarca del Maresme, i sóc la veterana perquè tinc 19 anys. M’agrada la premsa escrita, tenir un diari entre les meves mans i sentir-ne aquell olor tan característic, però sovint utilitzo les xarxes socials per a infomar-me ja que no tinc gaire temps. Tot i que sempre havia volgut ser periodista, vaig acabar sent un projecte de comunicadora audiovisual. La idea, però, no va acabar-me de convèncer. A mi m’agradava més la realitat que la ficció, i vaig tornar a ser fidel al meu somni que va començar quan vaig entrar a formar part de la ràdio del meu poble col·laborant en diversos programes i que continua, cada dia, amb els meus estudis.

Preparats quatre ulls? Comencem!